De sempre (aquest sempre és un sempre relatiu, un sempre personal, però amb què, com a mínim, s’identificarà també la gent dels 70/80), la vetlla de Tots Sants se celebra la castanyada. I què es fa amb motiu de la castanyada? Doncs bàsicament menjar castanyes, panellets i moniatos i beure moscatell. Així, explicat de sobte, no té cap atractiu, però els nens es conformen amb poc, i el fet de perdre unes hores de classe i torrar castanyes ja és tot un esdeveniment.
Des de fa uns anys, però, els nens celebren a més el Halloween, una festa d’origen celta molt arrelada als països anglosaxons i que, gràcies al cinema i a la mercantilització de les festes populars, ha entrat amb força al nostre país. De fet, és comprensible que als nens els faci més gràcia disfressar-se de monstres, decorar carbasses i afartar-se de dolços i caramels que empaitar velles castanyeres i mirar d’engolir panellets secs com un bacallà.
El més típic del Halloween és el “trick-or-treating”: els nens surten al carrer disfressats i van porta per porta (a les grans ciutats, potser replà per replà) demanant caramels tot preguntant “Trick or treat?”. En castellà, aquesta frase s’ha traduït amb un incomprensible “truco o trato” o “truco o regalo”. En realitat, el que fan els nens és amenaçar de fer alguna entremaliadura (trick) si els veïns que els atenen no els donen dolços (treat). En català, com que no he trobat gaires referències, proposo un “Llaminadura o entremaliadura?”, que rima i tot!
Així, doncs, des d’aquest humil blog, us animo a no oblidar la castanyada, a no tancar-vos en banda al progrés (en aquest cas, a l’evolució de les festes populars) i a fer servir la frase “Llaminadura o entremaliadura?” en lloc de “Truc o tracte?” o similars.
